Francesc Framis: «Quan vaig arribar al Barça em creia invencible»
03/24/2025 01:30 AM
«Aviam què has portat avui? Va, agafa el davantal i posem-nos-hi. Quin tiberi que ens fotrem!». Era l'any 1989 i, després d'uns dies a casa, l'actual president del Girona, Delfí Geli, tornava carregat de bistecs i entrecots al pis de Barcelona que compartia amb Francesc Framis (Blanes, 1970). Havien d'agafar forces pels exigents entrenaments amb el Barça Atlètic, on havien arribat aquell estiu després de despuntar a Tercera amb el Girona i al Blanes, respectivament. «Jo era del Barça i volia fitxar pel Barça. Ho tenia clar», recorda Framis, a qui el Blanes va costar que deixés anar. També hi havia el Madrid i el Sabadell, llavors a Segona, interessats. «El Barça havia pagat cap a deu milions de pessetes per Geli al Girona i el Blanes en demanava més. Al final, em sembla que es va arreglar per dos milions i mig i un partit». I aquell marrec que despuntava amb l'equip de Mas Terrats a les lliguetes de barris del poble i que va debutar amb quinze anys a Tercera amb el Blanes va complir el desig de fitxar pel Barça. Ara bé, en futbol no tot és tan bonic ni fàcil com pot semblar. «Tenia divuit anys acabats de fer i unes ganes boges de menjar-me el món. M'atrevia amb tot. Estava bé físicament i em creia invencible. El dia de la presentació al Camp Nou, van cridar-ne uns quants del filial per un partidet amb el primer equip. Jo volia ser-ne un perquè m'hi veia amb cor, però no em van triar». El nivell d'aquell Barça Atlètic amb Txapi Ferrer, Sebastià Herrera, Sánchez Jara, Albert Tomàs, Paqui, Villena o Àlex Garcia era altíssim i, a Framis, li va costar. Va tenir minuts i protagonisme sobretot arran de la cessió de Ferrer al Tenerife, però una lesió maleïda i mal curada al camp de l'Hèrcules el va frenar. Una pubàlgia el segon any i una fissura al peroné -fent la mili- al tercer no li van permetre tenir la continuïtat desitjada al Miniestadi. I això que Quique Costas, el tècnic, hi comptava. Això sí, de marcador per fer de paparra del millor davanter rival. «Jo era un lateral dret ràpid, de recorregut, a qui li agradava molt córrer, arribar i centrar. I això, al Barça no es portava. A Miquel Soler (el Nano), li va passar el mateix. Fent de marcador, ho feia bé i fins i tot l'entrenador em felicitava, però no era el mateix i no gaudia tant».
