Miquel Calero: «De petit, m'amagava a sota el llit per no haver d'anar a entrenar»
Hoy a las 12:30 AM
«On t'has posat Miquel? Va, surt, que farem tard a l'entrenament!» Ja podien anar cridant els pares de Miquel Calero (Blanes, 1972) que no hi havia pas maneres que el petit Miquel sortís de sota el llit i es vestís per anar cap al pavelló d'hoquei patins a entrenar. Van ser només uns mesos, pocs, perquè de seguida li va trobar el gust a patinar i remenar la bola amb l'estic. Tant, que després, feinada a treure'l del pavelló als vespres. «Quan sortia de l'escola a les cinc, agafava la bici i la bossa i anava cap a la pista dels Pins. Entrenava amb tots els equips possibles fins que el pare tancava el supermercat i venia a buscar-me a quarts de deu, les deu. Venia amb el Land Rover, hi carregava bici, bossa i nen, i cap a casa a sopar», recorda. Aquella fal·lera per l'hoquei no se li n'aniria mai més. Tant és així, que aquell marrec que no volia calçar-se els patins de petit va debutar amb el Blanes a la màxima categoria disset anys i també va defensar les samarretes del Barça, Alcobendas, Liceo, Lloret i Mataró convertint-se en un dels millors jugadors gironins del moment, fet que li va valer tocar la selecció espanyola una quinzena de vegades. Tot plegat dibuixa un palmarès de luxe que inclou, entre molts altres, una Lliga i una Copa amb el Barça, una Copa de les CERS amb el Liceo, un parell de subcampionats d'Europa amb la selecció Espanyola i, sobretot, la Copa amb el Blanes del 2001. «Aquella ningú se l'esperava. Sí que havíem fet un senyor equip amb Ivan Tibau, Santi Pons, Feixas... i per això vaig refusar renovar amb el Liceo per tornar a casa, però no érem ni de bon tros favorits al títol. Vam eliminar el Reus i l'Igualada i a la final vam derrotar el Voltregà. Vaig gaudir-ne molt perquè era a casa i vam celebrar-ho l'endemà pel poble amb una passejada amb el carrilet i després al balcó de l'Ajuntament amb tota l'afició», recorda.
